Tercera lectura

Aquesta lectura consta de dos articles; el primer ens exposa les desiguatats que deriven de la naturalesa de l’ocupació el s. XVIII amb les consegüents circumstàncies, de les quals en podríem dir les següents:
a. Si el treball que realitzem, segons la dificultat, la netedat o brutícia de l’ocupació o la seva honoritat, ens es agradable o no.
b. Si aprendre’ls és senzill i barat o bé difícil i costós. Sobre aquest principi es basa la diferència entre els salaris del treball qualificat i del treball ordinari.
c. Els sous en les diferents ocupacions varien depenent la la duració del treball; si el treball és permanent o temporal. Cal tenir en compte que el treball és molt més constant en uns oficis que en altres.
d. Si el treball requereix més o menys responsabilitat i la confiança que es diposita en el treballador.
e. Èxit provable o improvable.

L’article d’Smith, malgrat l’època en que es va escriure, crec que reflecteix part de la nostra realitat econòmico-laboral, és a dir, hi continua havent desigualtats en les nòmines dels treballadors i aquestes són a vegades degudes a les mateixes circumstàncies exposades per Smith que es donaven durant el segle XVIII.
Realment som uns ingenus si ens pensem que hem evolucionat tant en relació a segles passats, només cal fer una lectura als documents que detallen les situacions d’aleshores i veurem que certs aspectes que fomenten les desigualtats socials i econòmiques no han canviat massa.

El segon article, es tracta d’un assaig que ofereix una vista panoràmica de les noves tendències en l’economia de l’educació, que quedarien resumides en els següents punts:

· Funció socialitzadora de l’ensenyament.
· La hipòtesis de la selecció.
· El contracte laboral incomplet.
Finalment Blaug, reseva un apartant per algunes conseqüències que es deriven d’aquests apectes.

Al llarg de la lectura del segon article, es veu com ambdós autors exposen el problema de la diferència de sous, tot i haver-se escrit en moments molt diferents i distants, per tan la relació que més s’evidencia entre els dos articles, és la que fa referència als salaris i podria resumir de la següent manera:
1. Forta relació positiva entre el salari i l’educació.
2. El sistema educatiu no s’ajusta o no està enfocat a les necessitats reals del món laboral.
3. Diferències entre diferents categories laborals en els anys d’instrucció dels que ocupen aquella.


M’adono que les principals circumstàncies que justifiquen els sous dels diferents treballadors en l’actualitat són relativament semblants a les que tenien fa tres segles endarrere. Que l’educació determinava el sou dels treballadors durant el segle XVIII era evident, diferenciant entre ocupacions qualificades o ordinàries i entre treballadors especialitzats o comuns. Així doncs, la variació dels sous també es donava en les persones “amb estudis” segons la seva ocupació, tenint en compte, després, les quatre variables circumstancials laborals restants, explicades en el comentari de l’article d’Smith.
Per acabar, el tema que m’agradaria destacar, és el de la discriminació estadística: és una teoria econòmica de desigualtat basada en estereotips contra persones o grups de persones amb els quals no s'està culturalment relacionat. La discriminació estadística sol donar-se en el context del cap/empleat. La teoria afirma que és probable que les persones que busquen una ocupació i no comparteixen els mateixos valors que el seu possible cap, directament no siguin contractades o que fins i tot rebin un salari inferior al que haguessin rebut compartint el punt de vista o pensament dels seus superiors.
Fernández Enguita, en el seu llibre “És pública la escuela pública?” dedica un apartat al salari dels mestres en relació amb les hores realment treballades. Exposa que els mestres i professors disposen d’una part important del seu temps retribuït per dedicar-lo a la preparació de classes, la renovació dels programes o el perfeccionament professional, que molts no el destinen precisament a aquestes tasques. Ell defineix aquesta situació de la següent manera: “La autonomía profesional se traduce para muchos en simple tiempo libre retribuido. Como resultado, el de enseñante se ha convertido en un empleo potencialmente a tiempo parcial, pero remunerado, en todo caso, a tiempo completo.” En tot cas, aquesta aportació podria relacionar-se amb aspectes variables del sou segons tipus d’ocupació, sobretot per responsabilitat del treballador, per estudis (aprenentatge difícil i costós), i per ser, en la majoria de casos, una ocupació permanent, fixa i estable (sempre parlant dins l’àmbit de l’educació formal).

Universidad: fábrica de parados

Estudiar és una molt bona inversió!

Ja des de ben petita havia escoltat el comentari típic de que la universitat no serveix per res, que una bona feina i començar com més aviat millor a treballar era el camí més segur i fructífer. Crec que aleshores encara s'evidenciaven les esquitxades de la crisi del 73, quan, entre d'altres coses, la universit va entrar també en "crisi".
Havia augmentat considerablement l'accès a la universitat, ja no era tant elitista com abans i això també tenia les seves conseqüències: molts universitaris que acabaven la carrera i poca oferta de feina on col·locar-los.
Un dels motius de l'augment dels estudiants a la universitat va ser la incorporació de la dona al món universitari, les quals es decantaven una mica més per les carreres de caire més social en contraposició dels homes que preferien aquells estudis més tècnics. Així doncs, les matriculacions a carreres socials i humanístiques van augmentar considerablement mentre que les tècniques es van estancar.

Durant la crisi, es van incrementar les matriculacions a carreres tècnicofuncionarial i van disminuir les encarades a les empreses. El motiu fou que la població es volia assegurar un lloc de treball mitjanament estable, no es volia arriscar a treballar en empreses on s'acomiadaven els treballadors o simplement tancaven perquè no acabaven de rutllar. En moment de crisi tothom busca l'estabilitat amb feines de funcionari.
El Govern va mantenir els alts càrregs i vells i els joves amb empenta, il·lusió i ganes de fer canvis es van mantenir amb càrregs baixos.

A l'article, els autors parlen sobre el boom estudiantil que hi va haver al 1980, hi havia "sobrepoblació" a les universitats i es van haver de prendre mesures. Unes mesures, crec, bastant injustes.
L'objectiu del Govern va ser de fer disminuir el nombre d'estudiants a les universitats. La primera mesura va ser crear un procés de sel·lecció per accedir als estudis universitaris: la sel·lectivitat. Aquesta hi estaria d'acord, que només aquelles persones que realment ho volen, estudien i s'esforcen puguin accedir als estudis. No exclou a ningú, no exigeix un nivell social i/o econòmic, és a dir, crec que és una mesura justa i coherent.

A partir d'aquí, les notes de cada estudi universitari s'estipularà depenent de la demanda. Així doncs, les carreres socials i humanitàries (com que hi ha més demanda) hi hauria notes més altes i les més tècniques (com serien les enginyeries) s'hi podria accedir amb una nota més baixa.
La segona mesura que va pendre el Govern és la que no considero justa. Va apujar els preus de les matrícules assegurant-se que no t0thom s'ho podria permetre, volia elititzar la universitat.
Aquest fet m'ha fet reflexionar sobre el moment actual. Sembla que ara també hi ha bastanta participació dins el món universitari i em dóna la sensació que amb el Pla Bolonya s'ha volgut fer una mica la mateix que ara fa 25 anys. Ara totes les carreres són graus i si et vols especialitzar i/o acabar de formar, s'ha de fer a base de màsters i/o post-graus. Això vol dir diners, per tant, la meva sensació és que estan elititzant la universitat un altre cop, i crec que és molt injust, perquè al final sí que serà veritat que només poden estudiar els rics.

També és cert que amb tanta població universitària, faltaven professors i això provocava que hi hagués classes superpoblades i, conseqüentment, les classes no eren de tanta qualitat. Només es podien fer transmissions de coneixements, però vist està que amb això no n'hi ha prou.
Una altra solució al increment d'alumnes va ser informar als que hi volen accedir que els estudis no necessàriament t'assegurava una feina de qualitat ben remunerat (especialment en el cas de les dones, que vist està que avui en dia encara existeix i és ben present el problema).

Tot i això, és ben cert que la Universitat No és una fàbrica d'aturats. Jo mateixa ho he viscut a la pròpia pell. Fa ben poc que he aconseguit feina de mestra, tot i les dificultats que hi ha fins i tot amb les feines de funcionari, si tens una carrera, tens molts més números perque et donguin una feina mínimament digna.
Estadísticament també està provat que les persones amb estudis universitaris hi ha un percentatge de treball d'un 92%. L'atur dins els universitaris és de l'11%, mentre que sense estudis és el d'un 30%.
En moments de crisi sobretot, tenir un estudis és un salvavides, et proporciona més seguretat i més possibilitat de sortir-ne mínimament ben parat.