últims articles

1. CALERO, J. “El finançament del sistema educatiu” a Bonal, X. Essomba, M. A. i Ferrer, F. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea. Pp. 249-268.

2. SEN, A. 2000. Desarrollo y libertad. Barcelona: Editorial Planeta. Pp. 338-356.


- En aquest primer article es descriu i discuteix diferents aspectes dels finançament del sistema educatiu català, fent un esment especial a alguns dels que afecten directament la igualtat d’oportunitats. El centre d’atenció se situa en els nivells educatius no universitaris però apareixen algunes referències a elements característics del nivell universitari.

Pel que fa als indicadors bàsics del finançament del sistema educatiu a Catalunya, ens mostra un lleuger descens dels recursos relatius (en funció del PIB) que es destinen, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya, al sistema educatiu. Tot i així, podríem dir que aquest descens és menor que el descens dels grups de la població que participen en el sistema educatiu; aquest fet ha permès un creixement de la despesa unitària, concentrat especialment, en el cas de Catalunya, en els nivells no universitaris.

A continuació, pel que fa a les implicacions del procés de descentralització territorial sobre el finançament de l’educació, l’autor ens diu que el procés de traspàs de competències (que va acabar durant la dècada de 1990) comporta, actualment, una participació majoritària de les comunitats autònomes en l’assignació de la despesa. I afegeix que, en els últims anys, la relació entre l’Administració central i les comunitats autònomes ha passat a estar caracteritzada per un elevat nivell d’irresponsabilitat fiscal de la primera. El resultat d’aquesta política no només ha generat un lògic descontentament social, sinó, fins i tot, actituds d’enfrontament entre les comunitats per desenvolupar un model propi de política educativa.

Més endavant, Calero ens parla de l’evolució de l’ensenyament privat i dels concerts educatius, a més de tractar el tema de la despesa privada de les famílies en ensenyament. Ens explica que hi ha hagut un augment de la participació dels concerts educatius en el sistema de finançament educatiu català i que aquesta tendència no ha vingut motivada per un increment de l’escolarització en centres privats. Crec personalment, analitzant la situació i recordant la obra de Navarro “Bienestar insuficiente, democracia incompleta”, que aquesta situació ha vingut influenciada per la tendència del Govern català de seguir polítiques públiques que reprodueixen la polarització social, dividint l’actual Catalunya entre els qui utilitzen els serveis públics i els serveis privats: El gobierno intenta corregir este déficit público a base de aumentar el gasto privado (pàgs 50-51). De la mateixa manera, en el nostre sistema educatiu, la despesa privada de les llars d’infants és directament proporcional a la presència de centres privats (concertats o no); l’incompliment de la condició de gratuïtat de la docència bàsica en els centres concertats suposa que la despesa privada de les llars actuï en contrapartida a la presència de centres concertats.

Finalment, Calero, per acabar l’article, discuteix sobre algunes zones de finançament del sistema educatiu català, com són: el sistema de beques (zona amb una mancança greu i amb una pèssima situació que s’ha anat agreujant en els últims anys a causa de la nul·la voluntat política de reforma del sistema per adaptar-se a l’actual realitat social), el baix finançament públic de la compra de llibres de text, la deficitària oferta de cobertura de centres públics d’educació infantil (sobretot en el nivell de 0 a 3 anys) i l’existència de contractes-programa sense objectius específics.



- Durant el segon article, Sen ens parla de la relació entre la llibertat de l’individu i la seva capacitat d’actuar davant d’unes certes responsabilitats. L’autor opina que l’individu té la responsabilitat en el desenvolupament i el canvi del món en el que viu i, d’aquesta manera, els problemes que percebem al nostre voltant són nostres i hem d’assumir-los amb responsabilitat. En aquest context, i com a caràcter essencial de l’existència social, estem obligats a canviar el nostre comportament a favor dels altres.

Relacionat amb la capacitat de decidir i d’actuar que té l’individu, podríem dir que, relacionant llibertat i responsabilitat, la persona hauria de ser capaç de decidir i d’actuar conseqüentment davant les seves responsabilitats. Aquí es veu la gran importància de la llibertat individual i social.

Més endavant, l’autor ens parla també del capital humà i de la capacitat humana. Aquest dóna importància a les capacitats humanes en contrast amb el concepte de capital humà. Dóna a entendre que el capital humà és una expressió de llibertat i, aquesta, crec que és una capacitat humana. Amb l’educació els individus i la societat en general, aquesta es torna més útil, productiva i eficaç. D’aquesta manera el desenvolupament de la societat es fa evident, tant en termes econòmics (desenvolupament econòmic) com de benestar social (millora situació social).

Per altra banda, Sen ressalta la necessitat d’anar més enllà de la perspectiva del concepte de “capital humà”. En fa una crítica: llibertat no significa igualtat.

Levin, H. i Kelley, C. 1996. "¿Basta sólo con educación?" a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 183-208.

Carnoy, M. 1996. "Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación" a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 133-160.

En el primer article es pretén fer una observació que, segons els autors no hauria de ser ni esmentada ja que és massa evident.
Els autors exposen que des de fa temps l’educació ja estat considerada, per varis economistes i altres científics socials, com la solució a molts reptes socials ( productivitat, desigualtat, creixement econòmic, sanitat, superpoblació, política, etc.). És cert, però, que l’educació és considerada com una inversió en capital humà la qual proporciona beneficis directes a l’individu i beneficis externs a la societat en general.
Per tant podem dir que l’educació pot millorar la productivitat sempre i quan hi hagi oportunitats laborals per als treballadors més productius.

D’aquesta manera, podem establir una clara relació entre el que es diu en l’article de Levin i kelly amb el manual de José Luis Moreno Becerra “Economia de la educación”.
Becerra titula un dels capítols del llibre “els beneficis i costos de l’educació postobligatòria” en el qual parla dels beneficis individuals i socials que es generen a partir de l’educació.
Per fer-ho més resumit, es contemplen millores individuals en relació a aptituds organitzatives, administradores i financeres personals més racionals, pautes de consum més apropiades per a un coneixement més ampli dels béns i serveis, major estatus social i prestigi, i amb possibilitat d’accedir a títols o escalafons superiors del propi sistema educatiu. Tot i això, l’autor també argumenta en el decurs de la lectura que aquests beneficis són força difícils de quantificar.
D’altra banda, els beneficis socials de l’educació que s’esmenten tenen a veure amb un canvi d’actituds i valoracions de la societat, augment de la participació social en assumptes públics, millora de l’eficiència i el creixement de l’economia pel fet que els treballadors són més creatius i productius quan són més qualificats. A més, també es preveuen avanços respecte el rendiment internacional i una extensió del coneixement i les innovacions tecnològiques en les societats menys desenvolupades, un descens de la delinqüència i finalment un increment en la recaptació d’impostos.
Així doncs, veiem que ambdós lectures estan relacionades pel que fa aquest aspecte.

Tornant a l’article de Levin i Kelly, ens centrem en el tema de l’educació com a potencial eficaç per aconseguir, com ja he dit anteriorment, aconseguir reptes socials; tot i això, per desgràcia, els autors remarquen que, tant els planificadors de les politiques educatives com els economistes que es centren en l’educació acostumen a ignorar els factors complementaris que en determinen la seva eficàcia.

Penso que l’educació no hauria de ser vista com la solució màgica als problemes socials existents. Si que es ben cert que és un dels factors condicionants del funcionament social, però cal veure que les seves possibilitats no són infinites i deixar clars on són els seus límits.
En l’article s’examinen també alguns dels perills que comporta el fet d’exagerar el impacte de l’educació sense tenir en compte els components que han de cooperar-hi per a què se’n compleixin els seus objectius.
Resumidament, l’article intenta demostrar que existeix una preocupació científica i social sobre el potencial de l’educació. El retret que fan els autors és el fet que en aquesta preocupació es passa per alt el potencial educatiu dins la multiplicitat de factors i condicions que es precisen per a que l’educació doni beneficis.
Hi ha una relació evident entre els resultats acadèmics i la productivitat, i això planteja incerteses sobre el pressupost. Fins i tot diferents estudis sobre el rendiment social de l’educació han tendit a exagerar un xic la previsió, que ells anomenen longitudinal de l’educació.
Veritablement l’educació és només un factor d’un divers conjunt de condicions que determinen la productivitat i competitivitat econòmica, a més de delinqüència, prestacions socials, participació política, salut, etc. L’educació repercutirà en cada una d’aquestes àrees sempre i quan existeixin les condicions i factors de recolzament necessaris.
Per finalitzar a l’article es demana ser realistes en relació a què pot fer l’educació i quins altres canvis són necessaris per magnificar els seus efectes i aconseguir que els objectius es facin realitat.

En el segon article, l’autor fa un anàlisi per intentar comprendre els factors que influeixen en l’eficiència i equitat d’oportunitats del món laboral. L’article ens parla de com diferents factors estan estretament relacionats amb l’accés als FPFO.
D’aquesta manera, els països que tinguin una bona FPFO patiran menys desigualtats socials que altres amb una FPFO deficient.
Cal que hi hagi una interrelació entre àmbits de l’organització econòmica, les polítiques socials i els beneficis socials de l’educació. Aquesta idea ens remet a l’article anterior, on els autors ja deixen patent que l’educació no pot caminar sola i fer front a tots els reptes que se li plantegen.
Així doncs, si una persona ha rebut poca educació acadèmica, obtindrà una feina poc remunerada, per tant serà més pobre i haurà de sol·licitar més prestacions socials per cobrir les necessitats bàsiques i assolir uns mínims.
Crec que ens trobem en un cercle viciós, i, si no hi ha una sèrie de canvis, la situació ens acabarà superant.

Per a concloure la lectura, dues últimes idees: la primera és que la Formació Professional crea llocs de treball ben qualificats i remunerats per a persones en edat de treballar. La segona és que els estudis es plantegen de manera flexible i estan en concordança en la situació present del mercat laboral.
Per finalitzar, dir que estic d’acord amb l’autor en el fet que la FPFO ha d’estar molt més vinculada amb les actuals oportunitats laborals, i actuar essent conscients de que vivim a l’era de la informació.

Tercera lectura

Aquesta lectura consta de dos articles; el primer ens exposa les desiguatats que deriven de la naturalesa de l’ocupació el s. XVIII amb les consegüents circumstàncies, de les quals en podríem dir les següents:
a. Si el treball que realitzem, segons la dificultat, la netedat o brutícia de l’ocupació o la seva honoritat, ens es agradable o no.
b. Si aprendre’ls és senzill i barat o bé difícil i costós. Sobre aquest principi es basa la diferència entre els salaris del treball qualificat i del treball ordinari.
c. Els sous en les diferents ocupacions varien depenent la la duració del treball; si el treball és permanent o temporal. Cal tenir en compte que el treball és molt més constant en uns oficis que en altres.
d. Si el treball requereix més o menys responsabilitat i la confiança que es diposita en el treballador.
e. Èxit provable o improvable.

L’article d’Smith, malgrat l’època en que es va escriure, crec que reflecteix part de la nostra realitat econòmico-laboral, és a dir, hi continua havent desigualtats en les nòmines dels treballadors i aquestes són a vegades degudes a les mateixes circumstàncies exposades per Smith que es donaven durant el segle XVIII.
Realment som uns ingenus si ens pensem que hem evolucionat tant en relació a segles passats, només cal fer una lectura als documents que detallen les situacions d’aleshores i veurem que certs aspectes que fomenten les desigualtats socials i econòmiques no han canviat massa.

El segon article, es tracta d’un assaig que ofereix una vista panoràmica de les noves tendències en l’economia de l’educació, que quedarien resumides en els següents punts:

· Funció socialitzadora de l’ensenyament.
· La hipòtesis de la selecció.
· El contracte laboral incomplet.
Finalment Blaug, reseva un apartant per algunes conseqüències que es deriven d’aquests apectes.

Al llarg de la lectura del segon article, es veu com ambdós autors exposen el problema de la diferència de sous, tot i haver-se escrit en moments molt diferents i distants, per tan la relació que més s’evidencia entre els dos articles, és la que fa referència als salaris i podria resumir de la següent manera:
1. Forta relació positiva entre el salari i l’educació.
2. El sistema educatiu no s’ajusta o no està enfocat a les necessitats reals del món laboral.
3. Diferències entre diferents categories laborals en els anys d’instrucció dels que ocupen aquella.


M’adono que les principals circumstàncies que justifiquen els sous dels diferents treballadors en l’actualitat són relativament semblants a les que tenien fa tres segles endarrere. Que l’educació determinava el sou dels treballadors durant el segle XVIII era evident, diferenciant entre ocupacions qualificades o ordinàries i entre treballadors especialitzats o comuns. Així doncs, la variació dels sous també es donava en les persones “amb estudis” segons la seva ocupació, tenint en compte, després, les quatre variables circumstancials laborals restants, explicades en el comentari de l’article d’Smith.
Per acabar, el tema que m’agradaria destacar, és el de la discriminació estadística: és una teoria econòmica de desigualtat basada en estereotips contra persones o grups de persones amb els quals no s'està culturalment relacionat. La discriminació estadística sol donar-se en el context del cap/empleat. La teoria afirma que és probable que les persones que busquen una ocupació i no comparteixen els mateixos valors que el seu possible cap, directament no siguin contractades o que fins i tot rebin un salari inferior al que haguessin rebut compartint el punt de vista o pensament dels seus superiors.
Fernández Enguita, en el seu llibre “És pública la escuela pública?” dedica un apartat al salari dels mestres en relació amb les hores realment treballades. Exposa que els mestres i professors disposen d’una part important del seu temps retribuït per dedicar-lo a la preparació de classes, la renovació dels programes o el perfeccionament professional, que molts no el destinen precisament a aquestes tasques. Ell defineix aquesta situació de la següent manera: “La autonomía profesional se traduce para muchos en simple tiempo libre retribuido. Como resultado, el de enseñante se ha convertido en un empleo potencialmente a tiempo parcial, pero remunerado, en todo caso, a tiempo completo.” En tot cas, aquesta aportació podria relacionar-se amb aspectes variables del sou segons tipus d’ocupació, sobretot per responsabilitat del treballador, per estudis (aprenentatge difícil i costós), i per ser, en la majoria de casos, una ocupació permanent, fixa i estable (sempre parlant dins l’àmbit de l’educació formal).

Universidad: fábrica de parados

Estudiar és una molt bona inversió!

Ja des de ben petita havia escoltat el comentari típic de que la universitat no serveix per res, que una bona feina i començar com més aviat millor a treballar era el camí més segur i fructífer. Crec que aleshores encara s'evidenciaven les esquitxades de la crisi del 73, quan, entre d'altres coses, la universit va entrar també en "crisi".
Havia augmentat considerablement l'accès a la universitat, ja no era tant elitista com abans i això també tenia les seves conseqüències: molts universitaris que acabaven la carrera i poca oferta de feina on col·locar-los.
Un dels motius de l'augment dels estudiants a la universitat va ser la incorporació de la dona al món universitari, les quals es decantaven una mica més per les carreres de caire més social en contraposició dels homes que preferien aquells estudis més tècnics. Així doncs, les matriculacions a carreres socials i humanístiques van augmentar considerablement mentre que les tècniques es van estancar.

Durant la crisi, es van incrementar les matriculacions a carreres tècnicofuncionarial i van disminuir les encarades a les empreses. El motiu fou que la població es volia assegurar un lloc de treball mitjanament estable, no es volia arriscar a treballar en empreses on s'acomiadaven els treballadors o simplement tancaven perquè no acabaven de rutllar. En moment de crisi tothom busca l'estabilitat amb feines de funcionari.
El Govern va mantenir els alts càrregs i vells i els joves amb empenta, il·lusió i ganes de fer canvis es van mantenir amb càrregs baixos.

A l'article, els autors parlen sobre el boom estudiantil que hi va haver al 1980, hi havia "sobrepoblació" a les universitats i es van haver de prendre mesures. Unes mesures, crec, bastant injustes.
L'objectiu del Govern va ser de fer disminuir el nombre d'estudiants a les universitats. La primera mesura va ser crear un procés de sel·lecció per accedir als estudis universitaris: la sel·lectivitat. Aquesta hi estaria d'acord, que només aquelles persones que realment ho volen, estudien i s'esforcen puguin accedir als estudis. No exclou a ningú, no exigeix un nivell social i/o econòmic, és a dir, crec que és una mesura justa i coherent.

A partir d'aquí, les notes de cada estudi universitari s'estipularà depenent de la demanda. Així doncs, les carreres socials i humanitàries (com que hi ha més demanda) hi hauria notes més altes i les més tècniques (com serien les enginyeries) s'hi podria accedir amb una nota més baixa.
La segona mesura que va pendre el Govern és la que no considero justa. Va apujar els preus de les matrícules assegurant-se que no t0thom s'ho podria permetre, volia elititzar la universitat.
Aquest fet m'ha fet reflexionar sobre el moment actual. Sembla que ara també hi ha bastanta participació dins el món universitari i em dóna la sensació que amb el Pla Bolonya s'ha volgut fer una mica la mateix que ara fa 25 anys. Ara totes les carreres són graus i si et vols especialitzar i/o acabar de formar, s'ha de fer a base de màsters i/o post-graus. Això vol dir diners, per tant, la meva sensació és que estan elititzant la universitat un altre cop, i crec que és molt injust, perquè al final sí que serà veritat que només poden estudiar els rics.

També és cert que amb tanta població universitària, faltaven professors i això provocava que hi hagués classes superpoblades i, conseqüentment, les classes no eren de tanta qualitat. Només es podien fer transmissions de coneixements, però vist està que amb això no n'hi ha prou.
Una altra solució al increment d'alumnes va ser informar als que hi volen accedir que els estudis no necessàriament t'assegurava una feina de qualitat ben remunerat (especialment en el cas de les dones, que vist està que avui en dia encara existeix i és ben present el problema).

Tot i això, és ben cert que la Universitat No és una fàbrica d'aturats. Jo mateixa ho he viscut a la pròpia pell. Fa ben poc que he aconseguit feina de mestra, tot i les dificultats que hi ha fins i tot amb les feines de funcionari, si tens una carrera, tens molts més números perque et donguin una feina mínimament digna.
Estadísticament també està provat que les persones amb estudis universitaris hi ha un percentatge de treball d'un 92%. L'atur dins els universitaris és de l'11%, mentre que sense estudis és el d'un 30%.
En moments de crisi sobretot, tenir un estudis és un salvavides, et proporciona més seguretat i més possibilitat de sortir-ne mínimament ben parat.

Primera Lectura

Tecnologia de la informació i la comunicació. TIC.

És bastant notable que la societat, economia i cultura d’avui en dia ha donat un gir de 180º des dels anys 80 fins ara. Una de les causes possiblement més importants ha estat la introducció i normalització d’Internet durant els noranta. Aquesta eina tant i tant poderosa ha afectat completament la economia dels països desenvolupats i ha xocat amb el que hi havia establert anteriorment.

A diferència del que es diu, però, la tecnologia de la informació no perjudica a l’atur, ans al contrari, pot crear molts llocs de treball cares al futur.
L’augment de l’atur, la subocupació, la desigualtat de renda, la pobresa o la polarització social és tot fruit de la mala qualificació dels mercats laborals. La població adulta i/o gran no està preparada per fer front a les necessitats informatives i informàtiques d’avui en dia. És realment urgent i necessària una formació, un reciclatge de les persones que ja fa anys que estan dins el món laboral i que l’era de la informació els ha agafat per sorpresa.

El fet que les persones de certa edat no tinguin una formació “fresca” i actualitzada del treball adaptat a les noves tecnologies, fa que l’esperança de vida laboral hagi disminuït de forma molt considerable. Si bé abans es podia treballar fins als 60 o 65 anys amb un mínim sentiment de seguretat ja que l’experiència i els anys treballats a una empresa consistien una assegurança de permanència, ara aquest qualitatiu manca de importància.
Avui en dia es prefereix acomiadar a un empleat de mitjana edat amb un salari relativament alt (gràcies als anys que hi porta treballant i l’experiència que te) per contractar a un jove amb formació fresca i un salari notablement reduït.

Més estudis i formació, malauradament, no necessàriament significa millora salarial. Hi ha molts estudiants universitaris que acaben la carrera i no troben feina, o la feina per la que han estat ensenyats no dóna tant com es pensaven, o... Això desemboca a vegades a un estancament dels estudis universitaris.

L’era de la informació està organitzada en xarxes, fins i tot organitza la mateixa estructura social. Tot són un seguit de xarxes interrelacionades i intercomunicades entre elles que fa que rutlli més o menys eficaçment la societat en la que vivim.

Com a conclusió, dir que la mateixa eina que possiblement ens ha dut a la crisi, les TIC, és la que ens hi traurà. El que fa falta és una bona preparació i formació per a afrontar aquests nous canvis que la nostra societat està patint per fer que aquests canvis vagin a millor.

Primer comentari

- Quin creieu que ha de ser el paper de l’educació en la Societat de la Informació?
Si fem una mirada enrera, no és massa difícil adonar-te que la societat en la que vivim és molt diferent a la d'abans, entre d'altres motius, gràcies a l'aparició de l'Internet. El fet de que majoritàriament tothom pugui accedir fàcilment a la informació, a la cultura, fa que els educadors (en tots els ambits, àrees i sentits) s'hi hagin d'adaptar i, conseqüentment, educar a les noves i actuals generacions per treure'n el màxim de profit possible, de la manera més adequada.

El paper dels educació, doncs, ha de ser el d'adaptar-se als canvis i necessitats de la societat i el de donar totes les eines necessàries als "educats" perquè aquests puguin treure el màxim de profit de tota la informació que reben de forma massiva a través de molts diversos medis de comunicació.

- Quines parts del programa us semblen més interessants? Perquè?
Els blocs 1 i 3 són els que més m'han cridat l'atenció.

El primer perquè tracta de l'economia passada i actual i com aquesta afecta a la societat en la que vivim. Pot ser que a molts aquests tema els sigui pesat i/o repetitiu, però el fet que jo mai hagués estudiat economia ni m'hi hagués interessat per aprendre'n, fa que ara, al tenir la oportunitat al davant, tingui més curiositat i cada informació sigui nova i ben rebuda.

El tercer bloc també m'ha agradat perquè és com afecta l'economia dins l'educació, els recursos, l'informe PISA... Tots són temes que n'havia sentit a parlar però que no havia tractat de forma acurada, pel que em desperta molta curiositat.

- Què espereu aprendre'n d’aquesta assignatura?

Sincerament espero aprendre molt. Fins i tot m'atreviria a dir que tot el que aprengui serà nou i per tant molt i molt útil per la meva vida personal i sobretot professional.