últims articles

1. CALERO, J. “El finançament del sistema educatiu” a Bonal, X. Essomba, M. A. i Ferrer, F. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea. Pp. 249-268.

2. SEN, A. 2000. Desarrollo y libertad. Barcelona: Editorial Planeta. Pp. 338-356.


- En aquest primer article es descriu i discuteix diferents aspectes dels finançament del sistema educatiu català, fent un esment especial a alguns dels que afecten directament la igualtat d’oportunitats. El centre d’atenció se situa en els nivells educatius no universitaris però apareixen algunes referències a elements característics del nivell universitari.

Pel que fa als indicadors bàsics del finançament del sistema educatiu a Catalunya, ens mostra un lleuger descens dels recursos relatius (en funció del PIB) que es destinen, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya, al sistema educatiu. Tot i així, podríem dir que aquest descens és menor que el descens dels grups de la població que participen en el sistema educatiu; aquest fet ha permès un creixement de la despesa unitària, concentrat especialment, en el cas de Catalunya, en els nivells no universitaris.

A continuació, pel que fa a les implicacions del procés de descentralització territorial sobre el finançament de l’educació, l’autor ens diu que el procés de traspàs de competències (que va acabar durant la dècada de 1990) comporta, actualment, una participació majoritària de les comunitats autònomes en l’assignació de la despesa. I afegeix que, en els últims anys, la relació entre l’Administració central i les comunitats autònomes ha passat a estar caracteritzada per un elevat nivell d’irresponsabilitat fiscal de la primera. El resultat d’aquesta política no només ha generat un lògic descontentament social, sinó, fins i tot, actituds d’enfrontament entre les comunitats per desenvolupar un model propi de política educativa.

Més endavant, Calero ens parla de l’evolució de l’ensenyament privat i dels concerts educatius, a més de tractar el tema de la despesa privada de les famílies en ensenyament. Ens explica que hi ha hagut un augment de la participació dels concerts educatius en el sistema de finançament educatiu català i que aquesta tendència no ha vingut motivada per un increment de l’escolarització en centres privats. Crec personalment, analitzant la situació i recordant la obra de Navarro “Bienestar insuficiente, democracia incompleta”, que aquesta situació ha vingut influenciada per la tendència del Govern català de seguir polítiques públiques que reprodueixen la polarització social, dividint l’actual Catalunya entre els qui utilitzen els serveis públics i els serveis privats: El gobierno intenta corregir este déficit público a base de aumentar el gasto privado (pàgs 50-51). De la mateixa manera, en el nostre sistema educatiu, la despesa privada de les llars d’infants és directament proporcional a la presència de centres privats (concertats o no); l’incompliment de la condició de gratuïtat de la docència bàsica en els centres concertats suposa que la despesa privada de les llars actuï en contrapartida a la presència de centres concertats.

Finalment, Calero, per acabar l’article, discuteix sobre algunes zones de finançament del sistema educatiu català, com són: el sistema de beques (zona amb una mancança greu i amb una pèssima situació que s’ha anat agreujant en els últims anys a causa de la nul·la voluntat política de reforma del sistema per adaptar-se a l’actual realitat social), el baix finançament públic de la compra de llibres de text, la deficitària oferta de cobertura de centres públics d’educació infantil (sobretot en el nivell de 0 a 3 anys) i l’existència de contractes-programa sense objectius específics.



- Durant el segon article, Sen ens parla de la relació entre la llibertat de l’individu i la seva capacitat d’actuar davant d’unes certes responsabilitats. L’autor opina que l’individu té la responsabilitat en el desenvolupament i el canvi del món en el que viu i, d’aquesta manera, els problemes que percebem al nostre voltant són nostres i hem d’assumir-los amb responsabilitat. En aquest context, i com a caràcter essencial de l’existència social, estem obligats a canviar el nostre comportament a favor dels altres.

Relacionat amb la capacitat de decidir i d’actuar que té l’individu, podríem dir que, relacionant llibertat i responsabilitat, la persona hauria de ser capaç de decidir i d’actuar conseqüentment davant les seves responsabilitats. Aquí es veu la gran importància de la llibertat individual i social.

Més endavant, l’autor ens parla també del capital humà i de la capacitat humana. Aquest dóna importància a les capacitats humanes en contrast amb el concepte de capital humà. Dóna a entendre que el capital humà és una expressió de llibertat i, aquesta, crec que és una capacitat humana. Amb l’educació els individus i la societat en general, aquesta es torna més útil, productiva i eficaç. D’aquesta manera el desenvolupament de la societat es fa evident, tant en termes econòmics (desenvolupament econòmic) com de benestar social (millora situació social).

Per altra banda, Sen ressalta la necessitat d’anar més enllà de la perspectiva del concepte de “capital humà”. En fa una crítica: llibertat no significa igualtat.