últims articles

1. CALERO, J. “El finançament del sistema educatiu” a Bonal, X. Essomba, M. A. i Ferrer, F. Política educativa i igualtat d’oportunitats. Barcelona: Mediterranea. Pp. 249-268.

2. SEN, A. 2000. Desarrollo y libertad. Barcelona: Editorial Planeta. Pp. 338-356.


- En aquest primer article es descriu i discuteix diferents aspectes dels finançament del sistema educatiu català, fent un esment especial a alguns dels que afecten directament la igualtat d’oportunitats. El centre d’atenció se situa en els nivells educatius no universitaris però apareixen algunes referències a elements característics del nivell universitari.

Pel que fa als indicadors bàsics del finançament del sistema educatiu a Catalunya, ens mostra un lleuger descens dels recursos relatius (en funció del PIB) que es destinen, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya, al sistema educatiu. Tot i així, podríem dir que aquest descens és menor que el descens dels grups de la població que participen en el sistema educatiu; aquest fet ha permès un creixement de la despesa unitària, concentrat especialment, en el cas de Catalunya, en els nivells no universitaris.

A continuació, pel que fa a les implicacions del procés de descentralització territorial sobre el finançament de l’educació, l’autor ens diu que el procés de traspàs de competències (que va acabar durant la dècada de 1990) comporta, actualment, una participació majoritària de les comunitats autònomes en l’assignació de la despesa. I afegeix que, en els últims anys, la relació entre l’Administració central i les comunitats autònomes ha passat a estar caracteritzada per un elevat nivell d’irresponsabilitat fiscal de la primera. El resultat d’aquesta política no només ha generat un lògic descontentament social, sinó, fins i tot, actituds d’enfrontament entre les comunitats per desenvolupar un model propi de política educativa.

Més endavant, Calero ens parla de l’evolució de l’ensenyament privat i dels concerts educatius, a més de tractar el tema de la despesa privada de les famílies en ensenyament. Ens explica que hi ha hagut un augment de la participació dels concerts educatius en el sistema de finançament educatiu català i que aquesta tendència no ha vingut motivada per un increment de l’escolarització en centres privats. Crec personalment, analitzant la situació i recordant la obra de Navarro “Bienestar insuficiente, democracia incompleta”, que aquesta situació ha vingut influenciada per la tendència del Govern català de seguir polítiques públiques que reprodueixen la polarització social, dividint l’actual Catalunya entre els qui utilitzen els serveis públics i els serveis privats: El gobierno intenta corregir este déficit público a base de aumentar el gasto privado (pàgs 50-51). De la mateixa manera, en el nostre sistema educatiu, la despesa privada de les llars d’infants és directament proporcional a la presència de centres privats (concertats o no); l’incompliment de la condició de gratuïtat de la docència bàsica en els centres concertats suposa que la despesa privada de les llars actuï en contrapartida a la presència de centres concertats.

Finalment, Calero, per acabar l’article, discuteix sobre algunes zones de finançament del sistema educatiu català, com són: el sistema de beques (zona amb una mancança greu i amb una pèssima situació que s’ha anat agreujant en els últims anys a causa de la nul·la voluntat política de reforma del sistema per adaptar-se a l’actual realitat social), el baix finançament públic de la compra de llibres de text, la deficitària oferta de cobertura de centres públics d’educació infantil (sobretot en el nivell de 0 a 3 anys) i l’existència de contractes-programa sense objectius específics.



- Durant el segon article, Sen ens parla de la relació entre la llibertat de l’individu i la seva capacitat d’actuar davant d’unes certes responsabilitats. L’autor opina que l’individu té la responsabilitat en el desenvolupament i el canvi del món en el que viu i, d’aquesta manera, els problemes que percebem al nostre voltant són nostres i hem d’assumir-los amb responsabilitat. En aquest context, i com a caràcter essencial de l’existència social, estem obligats a canviar el nostre comportament a favor dels altres.

Relacionat amb la capacitat de decidir i d’actuar que té l’individu, podríem dir que, relacionant llibertat i responsabilitat, la persona hauria de ser capaç de decidir i d’actuar conseqüentment davant les seves responsabilitats. Aquí es veu la gran importància de la llibertat individual i social.

Més endavant, l’autor ens parla també del capital humà i de la capacitat humana. Aquest dóna importància a les capacitats humanes en contrast amb el concepte de capital humà. Dóna a entendre que el capital humà és una expressió de llibertat i, aquesta, crec que és una capacitat humana. Amb l’educació els individus i la societat en general, aquesta es torna més útil, productiva i eficaç. D’aquesta manera el desenvolupament de la societat es fa evident, tant en termes econòmics (desenvolupament econòmic) com de benestar social (millora situació social).

Per altra banda, Sen ressalta la necessitat d’anar més enllà de la perspectiva del concepte de “capital humà”. En fa una crítica: llibertat no significa igualtat.

Levin, H. i Kelley, C. 1996. "¿Basta sólo con educación?" a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 183-208.

Carnoy, M. 1996. "Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación" a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 133-160.

En el primer article es pretén fer una observació que, segons els autors no hauria de ser ni esmentada ja que és massa evident.
Els autors exposen que des de fa temps l’educació ja estat considerada, per varis economistes i altres científics socials, com la solució a molts reptes socials ( productivitat, desigualtat, creixement econòmic, sanitat, superpoblació, política, etc.). És cert, però, que l’educació és considerada com una inversió en capital humà la qual proporciona beneficis directes a l’individu i beneficis externs a la societat en general.
Per tant podem dir que l’educació pot millorar la productivitat sempre i quan hi hagi oportunitats laborals per als treballadors més productius.

D’aquesta manera, podem establir una clara relació entre el que es diu en l’article de Levin i kelly amb el manual de José Luis Moreno Becerra “Economia de la educación”.
Becerra titula un dels capítols del llibre “els beneficis i costos de l’educació postobligatòria” en el qual parla dels beneficis individuals i socials que es generen a partir de l’educació.
Per fer-ho més resumit, es contemplen millores individuals en relació a aptituds organitzatives, administradores i financeres personals més racionals, pautes de consum més apropiades per a un coneixement més ampli dels béns i serveis, major estatus social i prestigi, i amb possibilitat d’accedir a títols o escalafons superiors del propi sistema educatiu. Tot i això, l’autor també argumenta en el decurs de la lectura que aquests beneficis són força difícils de quantificar.
D’altra banda, els beneficis socials de l’educació que s’esmenten tenen a veure amb un canvi d’actituds i valoracions de la societat, augment de la participació social en assumptes públics, millora de l’eficiència i el creixement de l’economia pel fet que els treballadors són més creatius i productius quan són més qualificats. A més, també es preveuen avanços respecte el rendiment internacional i una extensió del coneixement i les innovacions tecnològiques en les societats menys desenvolupades, un descens de la delinqüència i finalment un increment en la recaptació d’impostos.
Així doncs, veiem que ambdós lectures estan relacionades pel que fa aquest aspecte.

Tornant a l’article de Levin i Kelly, ens centrem en el tema de l’educació com a potencial eficaç per aconseguir, com ja he dit anteriorment, aconseguir reptes socials; tot i això, per desgràcia, els autors remarquen que, tant els planificadors de les politiques educatives com els economistes que es centren en l’educació acostumen a ignorar els factors complementaris que en determinen la seva eficàcia.

Penso que l’educació no hauria de ser vista com la solució màgica als problemes socials existents. Si que es ben cert que és un dels factors condicionants del funcionament social, però cal veure que les seves possibilitats no són infinites i deixar clars on són els seus límits.
En l’article s’examinen també alguns dels perills que comporta el fet d’exagerar el impacte de l’educació sense tenir en compte els components que han de cooperar-hi per a què se’n compleixin els seus objectius.
Resumidament, l’article intenta demostrar que existeix una preocupació científica i social sobre el potencial de l’educació. El retret que fan els autors és el fet que en aquesta preocupació es passa per alt el potencial educatiu dins la multiplicitat de factors i condicions que es precisen per a que l’educació doni beneficis.
Hi ha una relació evident entre els resultats acadèmics i la productivitat, i això planteja incerteses sobre el pressupost. Fins i tot diferents estudis sobre el rendiment social de l’educació han tendit a exagerar un xic la previsió, que ells anomenen longitudinal de l’educació.
Veritablement l’educació és només un factor d’un divers conjunt de condicions que determinen la productivitat i competitivitat econòmica, a més de delinqüència, prestacions socials, participació política, salut, etc. L’educació repercutirà en cada una d’aquestes àrees sempre i quan existeixin les condicions i factors de recolzament necessaris.
Per finalitzar a l’article es demana ser realistes en relació a què pot fer l’educació i quins altres canvis són necessaris per magnificar els seus efectes i aconseguir que els objectius es facin realitat.

En el segon article, l’autor fa un anàlisi per intentar comprendre els factors que influeixen en l’eficiència i equitat d’oportunitats del món laboral. L’article ens parla de com diferents factors estan estretament relacionats amb l’accés als FPFO.
D’aquesta manera, els països que tinguin una bona FPFO patiran menys desigualtats socials que altres amb una FPFO deficient.
Cal que hi hagi una interrelació entre àmbits de l’organització econòmica, les polítiques socials i els beneficis socials de l’educació. Aquesta idea ens remet a l’article anterior, on els autors ja deixen patent que l’educació no pot caminar sola i fer front a tots els reptes que se li plantegen.
Així doncs, si una persona ha rebut poca educació acadèmica, obtindrà una feina poc remunerada, per tant serà més pobre i haurà de sol·licitar més prestacions socials per cobrir les necessitats bàsiques i assolir uns mínims.
Crec que ens trobem en un cercle viciós, i, si no hi ha una sèrie de canvis, la situació ens acabarà superant.

Per a concloure la lectura, dues últimes idees: la primera és que la Formació Professional crea llocs de treball ben qualificats i remunerats per a persones en edat de treballar. La segona és que els estudis es plantegen de manera flexible i estan en concordança en la situació present del mercat laboral.
Per finalitzar, dir que estic d’acord amb l’autor en el fet que la FPFO ha d’estar molt més vinculada amb les actuals oportunitats laborals, i actuar essent conscients de que vivim a l’era de la informació.